viernes, 19 de febrero de 2010

Religió a Flor de Pell

Religió (Enciclopedia Catalana): Conjunt de creences i conviccions, d'actituds i sentiments i de maneres de comportament que vinculen una persona o un grup humà amb allò que hom reconeix com a sacre, misteriós o transcendent i sovint identifica amb Déu o el diví

Flor (Enciclopedia Catalana): En les plantes superiors, conjunt dels diversos òrgans relacionats amb la producció de les llavors.

Pell (Enciclopedia Catalana): Tegument resistent i flexible que recobreix la superfície del cos i que continua, als orificis naturals, amb les mucoses que entapissen els sistemes respiratori, digestiu i genitourinari.

Si ajuntessim tota l'energia utilitzada en pregaries a un/s Déu/s i la utilitsessim per fer el bé....no anirien millor les coses i llavors caldria pregar molt menys.....????????????????
Aquestes fotos volen jugar amb les paraules del títol, ja sigui amb una, dues o tres de les paraules definides.


Religion (Enciclopedia Catalana): Conjunto de creencias y convicciones, de actitudes y sentimientos y de maneras de comportarse que vinculen una persona o un grupo humano con ello que uno reconoce como sacro, misterioso o trascendente y a menudo identifica con Dios o el divino

Flor (Enciclopedia Catalana): En las plantas superiores, conjunto de diversos organos relacionados con la producción de semillas

Piel (Enciclopedia Caltalana): Tegumento resistente y flexible que recubre la superficie del cuerpo y que continua, en orificios naturales, con las mucosas que tapizan los sistemas respiratorio, digestivo y genitourinario.

Si juntasemos toda la energía utilizada en plegarias a un/os Dios/es y la usásemos para hacer el bien...no irian mejor las cosas y entonces serían necesario rezar muchas menos......????????????
Estas fotos quieren jugar con las palabras del título, ya sea con una, dos o tres de las palabras definidas


Religion (Enciclopedia Catalana): Collection of beliefs and convictions, of attitudes and feelings and ways of behaving which connect a person or a group of people with that which is recognised as sacred, mysterious or transcendental and is usually identified with God or the divine.

Flower (Enciclopedia Catalana): In higher plants, collection of diverse organs related to the production of seeds.

Skin (Enciclopedia Catalana): Resistent and flexible tegument which covers the surface of the body and which extends, in natural orifices, to the mucous membranes which line the respiratory, digestive and genitourinary systems.

If we put together all the energy used in prayer to God(s) and we used it for good...wouldn't things be better and therefore would we need to pray as much .......???????????
These photos play with the words of the title, i.e. with one, two or three of the defined words.




Christianity in Senegal (Dakhar, Senegal)


Wet flowers for Worship (South India)


Worship tools (Nepal)


Hanging by the skin (Sri Lanka)


Flowers for Worship (Sri Lanka)


Flower for Buddha (Sri Lanka)


worship (India)


Flowers for god (South India)


Painted for ceremony (India)


Last check before performing (India)


Buddha's light (Nepal)

jueves, 11 de febrero de 2010

Kids games

No cal dir que qui s'avorreix és perquè vol. Hi ha multitud de joguines que un es pot fer si en te ganes i encara que no tingui gaires recursos. Aquestes fotos volen exemplificar-ho. Volen ser també una crítica a com es mimen cada cop més els nens als països desenvolupats. Els nens tenen el que volen i tot i així no ho disfruten, les joguines els hi duren dos dies si es que ténen sort de que els hi facin cas. Poden tenir el que volen i en canvi s'avorreixen o volen canviar de joguines....Cada cop vivim més en un món consumista, on el que importa és aconseguir comprar noves coses per poder tenir-les, i sobretot tenir-les a l'armari mortes de fàstic i que ningú les toqui ja que es faran malbé (es faran malbé igualment de no fer-les servir). L'afany d'acumular noves coses fa que no disfrutem el que ja tenim...Les següents fotos volen mostrar que no cal gaire per poder jugar, passar-s'ho bé i sobretot desenvolupar la creativitat dels nens...


No hace falta decir que quien se aburre es porque quiere. Hay multitud de juguetes que uno se puede hacer si tiene ganas y aunque no tenga muchos recursos. Estas fotos quieren dar ejemplo. Quieren también ser una crítica a como se mima cada vez mas a los niños de los paises desarrollados. Los niños tienen lo que quieren y aún así no lo disfrutan, los juguetes les duran dos días si es que tienen la suerte de que se les hagan caso. Pueden tener lo que quieran y sin embargo se aburren o quieren cambiar de juguetes....Cada vez vivimos en un mundo mas consumista, donde lo que importa es conseguir comprar cosas nuevas para poder tenerlas, y sobretodo tenerlas en el armario muertas de asco y que nadie las toque ya que se estropean (y se estropearan igualmente de no usarlas). El afán de acumular nuevas cosas hace que no disfrutemos lo que ya tenemos...Las siguientes fotos quieren mostrar que no se necesita mucho para poder jugar, pasarselo bien y sobretodo desarrollar la creatividad de los niños...


It goes without saying that only those who want to be bored get bored. There are loads of games that can be played that don’t need much in the way of resources if you really want to play. These photos set a good example. They also serve as a criticism of how we spoil kids in developed countries more and more. Children have everything they want and they still don’t enjoy what they have, games last two days and that’s if you’re lucky and they pay them any attention. We’re living in an increasingly consumerist world where what matters is buying new things just to have them and, what’s more, put them in a cupboard where they gather dust so that nobody can touch them in case they break (and they break anyway if nobody uses them). The desire to accumulate new things stops us enjoying what we already have ... the following photos show that we don’t need much to play, have fun and above all develop kids’ creativity...


Kids playing football (Gambia)

Kids jumping to Niger River (Mali)


Handmade car (Mali)
Handmade boat (Mali)
Kid on stilts (Mali)
handmade boat 2 (Mali)
handmade car (Laos)
handmade truck (Tanzania)
Handmade boat (Tanzania)

Kids rocking in a hammock (philippines)
Kids playing with spinning top (India)
Budists kids playing with water (India)
Cricket on the street (India)
Kite runner (India)
-
Encara que hi ha certs "jocs" els quals els nens no hi volen jugar. A Kuala Lumpur (Malasia) ja n'estan farts d'abusos a nens i es poden trobar pintades de protesta pels carrers de la ciutat.
-
Aunque hay ciertos "juegos" los cuales los niños no quieren jugar. En Kuala Lumpur (Malasia) estan hartos de abusos a niños y se pueden encontrar pintadas de protesta por las calles de la ciudad.
-
Although there are certain ‘games’ which kids don’t want to play. In Kuala Lumpur (Malaysia) they’re fed up of child abuse and you can see protest graffiti in the city streets.

domingo, 3 de enero de 2010

Dani's tribes in Baliem Valley

- Ja ja ja- reia el guia jove a qui no vem contractar per fer el treking a la vall de Baliem quan pel matí que teòricament sortiem ens va trobar i va veure que el nostre guia (en Titus) no s'havia presentat a l'hora pactada. Deia que s'hauria gastat la part dels diners que li vem avançar bebent i que no s'aixecaria....Era un guia jove, i parlava bé anglés, però tant a en Roy (holandés que vaig conèixer un parell de dies abans i amb qui vem decidir fer aquest treking junts) com a mi no ens acabava de fer el pes, hi havia alguna cosa que no era massa de fiar ("dodgy guy", com li deiem).
Finalment, algunes hores més tard, va aparèixer en Titus i els dos portejadors, un dels quals faria de cuiner també.
En Titus era un home gran, força tocat dels genolls i que no parlava gaire anglés....i pensant que eren cinc dies caminant moltes hores al dia per muntanyes força escarpades no es pot dir que fóssim els millors "escollidors" de guies, però d'alguna manera ens transmetia una seguretat i una energia bastant millor que l'altre guia que haviem conegut el dia abans. De fet, només vem veure aquests dos guies quan vem arribar dos dies abans a l'aeroport de Wamena (no s'hi pot arribar per carretera, no n'hi ha!) i durant el dia següent voltant per Wamena. I vem preferir un home gran amb coixera i segons deien certa tendència a veure's "hasta el agua de los floreros" que un noi jove un pèl massa "ambiciós".

Així doncs, un cop vem ser-hi tots vàrem agafar els trastos i a caminar que hi falta gent, amb una parada al mercat de Wamena per carregar provisions. Després d'un parell o tres d'hores caminant vem arribar a un campament militar a on just aquell dia celebraven una espècie de míting polític. En el qual hi havia dances típiques d'algun dels poblats, hi havia àpat per a tots, la manera de cuinar el menjar era fent un forat a terra prou gran com per encavir-hi un porc sencer i envoltat d'un munt de verdures, tot tapat i a deixant que les brases posades com a llit i sostre del menjar fessin la seva feina. Es podia veure la presència de militars i policia Indonesia, alguns amb actituds molt sobrades i de superioritat, inclús de "xuleria". Tot i que ara també el territori on habiten aquestes tribus forma part d'Indonesia, el govern indonesi no hi te gaire control (ens va ser necessari un permís de viatje - Surat keterangan jalan-  aconseguit a Jayapura per poder venir fins aquesta zona). Els indonesis es miren amb aires de superioritat el que per a ells són aquests "neolítics", aquestes tribus tan retrassades en molts sentits respecte a altres punts d'Indonesia. De fet, les tribus no van ser descobertes fins a finals dels anys 30 i per casualitat, un pilot que sobrevolava la zona li va semblar veure certs camps conreats a les pendents de la vall. No va ser fins a finals dels 50s que els missioners hi van fer acte de presència (* Nota del meu diari de viatje: Perquè l'home blanc ha d'anar a conquerir-ho tot?? perquè en nom de Déu l'Esglèsia ha volgut tenir el control de tot?? Em pregunto si aquestes tribus van demanar que algú vingués a imposar una altra religió i canviar les seves maneres de viure la vida. No estarien millor com estaben??) . L'estat indonesi hi ha destacat bastanta policia i de fet, ajuda a indonesis a desplaçar-se a aquesta zona i a instal·lar-s'hi ja que li interessa tenir control sobre la regió. És coneguda la fama de lluitadors de les tribus Dani a tota l'illa de Papua, inclús tenint en compte que un cop mataven als enemics no se'ls menjaven, fet que d'altres si que ho feien. És una població acostumada a la guerra ja que viu en la zona més fèrtil de tota la regió i s'ha hagut de desenvolupar en l'art de la guerra per tal de protegir el territori. Es calcula que arriben a ser uns 250.000 Dani en tota la zona.


La resta de dies van ser de moltes hores caminant i de passar per diferents poblats, alguns dels quals es notava que havien vist a l'home blanc abans i d'altres que n'havien vist però potser molt pocs. Les reaccions de sorpresa, de curiositat, de crits tant d'emoció com de por d'alguns nens petits. Poblats formats per poques cabanes de palla, amb sostres ben atapaïts per evitar que entrés l'aigua quan plovia, per conservar l'escalfor de la terra i el fum dels focs per espantar els mosquits. Amb el cap del poble que era qui feia d'alcalde, de judge i a qui tothom respectava. Alguns dels pobles on vem dormir (si llegeixo bé la lletra del guia en un paper que he trobat del 2005 que es quan ho vem fer) son Weserem, Wesagalep, Amesanggi, i també passant per Kurima, Aleleng, Sogomo i molts d'altres pel camí. Tots situats a la vall de Baliem, la qual és a uns 1800 m.s.n.m i està envoltada per cims que en alguns casos arriben als 4500 m.s.n.m.


Una de les característiques de la tribu Dani són les mòmies "fumades" que poden tenir centenars d'anys d'antiguetat. També es pot veure avui en dia, i sobretot en algunes de les dones més velles que ténen un o més dits de la mà escapçats i això és degut a que se'l tallen quan un familiar proper mor. I els sacs que les dones porten a l'esquena i que penjen del cap, utilitzats per tot tipus de càrrega, ja sigui el menjar, roba, productes del camp,...i encara que estiguin buits els segueixen portant, que en part és també una qüestió d'estil i de tradició.

Tot plegat, una experiència increïble, en el meu diari hi vaig escriure que va ser una de les experiències més espectaculars que mai havia viscut viatjant i a hores d'ara, cinc anys després, també penso que va ser una experència inolvidable i que tornaria repetir sense cap mena de dubte, inclús la faria més llarga.
Com sempre les fotos no fan justícia a la realitat, però aquí us en mostro unes quantes. Estan escanejades a baixa resolució, és a dir que si les "cliqueu" per ampliar pot ser que la qualitat no sigui gaire bona. En elles s'hi poden veure el dones venent al mercat de Wamena, homes, dones i nens dels diferents poblats, part de la celebració del míting electoral (inlcosa l'esquena d'un policia -una mica "bacilón", i la gent menjant), i part de les cabanes que formen un dels pobles. (estic intentant posar noms sota les fotos però degut a problemes tècnics, o sigui que no me'n surto, ho faré més endavant)

- Ja ja ja- reia el guía joven a quien no contratamos para hacer el treking al valle de Baliem cuando por la mañana que teóricamente saliamos nos encontró y vio que nuestro guía (Titus) no se había presentado a la hora pactada. Decía que se habría gastado la parte del dinero que le adelantamos bebiendo y que no se levantaría....Era un guía joven, y hablaba bien inglés, pero tanto a Roy (holandés que conocí un par de días antes y con quien decidimos hacer este treking juntos) como mí no nos acababa de convencer, había algo que no era demasiado de fiar ("dodgy guy", como le llamábamos). Finalmente, algunas horas más tarde, apareció Titus y los dos porteadores, uno de los cuales haría de cocinero también. Titus era un hombre mayor, bastante mal de las rodillas y que no hablaba demasiado inglés....y pensando que eran cinco días andando muchas horas al día por montañas bastantes empinadas no se puede decir que fuéramos los mejores "escojedores" de guías, pero de alguna manera nos transmitía una seguridad y una energía bastante mejor que el otro guía que habiamos conocido el día antes. De hecho, sólo vimos estos dos guías cuando llegamos dos días antes al aeropuerto de Wamena (no se puede llegar por carretera, no hay!) y durante el día siguiente paseando por Wamena. Y preferimos un hombre mayor con cojera y segun decían con cierta tendencia a verse "hasta el agua de los floreros" que un chico joven un pelo demasiado "ambicioso". 

Así pues, una vez todos presentes cogimos los trastos y a andar, con una parada en el mercado de Wamena para cargar provisiones. Tras un par o tres de horas andando llegamos a un campamento militar donde justo aquel día celebraban una especie de mitin político. En el cual había danzas típicas de alguno de los poblados, había comida para todos, la manera de cocinar la comida era escarbando un agujero en el suelo lo suficiente grande como para meter un cerdo entero y envuelto en un montón de verduras, todo tapado y a la espera de que las brasas puestas como cama y techo de la comida hiciesen su trabajo. Se podía ver la presencia de militares y policía Indonesia, algunos con actitudes muy sobradas y de superioridad, incluso de "chulería". Aunque ahora también el territorio dónde habitan estas tribus forma parte de Indonesia, el gobierno indonesio no tiene demasiado control (nos fue necesario un permiso de viatje - Surat keterangan jalan- conseguido en Jayapura para poder venir hasta esta zona). Los indonesios se miran con aires de superioridad a los que para ellos son estos "neolíticos", estas tribus tan retrassades en muchos sentidos respeto a otros puntos de Indonesia. De hecho, las tribus no fueron descubiertas hasta finales de los años 30 y por casualidad, un piloto que sobrevolaba la zona le pareció ver ciertos campos cultivados en las pendientes del valle. No fue hasta finales de los 50s que los misioneros hicieron acto de presencia (* Nota de mi diario de viaje: Porque el hombre blanco ha de ir a conquistarlo todo?? porque en el nombre de Dios la Isglesia ha querido tener el control de todo?? Me pregunto si estas tribus pidieron que alguien viniera a imponer otra religión y cambiar sus maneras de vivir. No estarían mejor como estaban??) . El estado indonesio ha destacado bastante policía y de hecho, ayuda a indonesios a desplazarse a esta zona e instalarse ya que le interesa tener control sobre la región. Es conocida la fama de grandes luchadores de las tribus Dani en toda la isla de Papúa, incluso teniendo en cuenta que una vez mataban a los enemigos no se los comían, hecho que otras si que lo hacían. Es una población acostumbrada a la guerra puesto que vive en la zona más fértil de toda la región y ha tenido que desarrollarse en el arte de la guerra con el fin de proteger el territorio. Se calcula que llegan a ser unos 250.000 Dani en toda la zona.

El resto de días fueron de muchas horas andando y de pasar por diferentes poblados, algunos de los cuales se notaba que habían visto al hombre blanco antes y de otros que habían visto pero quizás muy pocos. Las reacciones de sorpresa, de curiosidad, de gritos tanto de emoción como por miedo de algunos niños pequeños. Poblados formados por pocas cabañas de paja, con techos bastante espesos para evitar que entre el agua cuando llueve, para conservar el calor de la tierra y el humo de los fuegos por ahuyentar a los mosquitos. Debíamos saludar al jefe del pueblo que era quien hacía de alcalde, de juez y a quien todo el mundo respetaba. Algunos de los pueblos dónde dormimos (si leo bien la letra del guía en un papel que he encontrado del 2005 que es cuando lo hicimos) son Weserem, Wesagalep, Amesanggi, y también pasamos por Kurima, Aleleng, Sogomo y muchos otros por el camino. Todos sitos en el valle de Baliem, el cual está a unos 1800 m.s.n.m y está rodeada por cumbres que en algunos casos llegan a los 4500 m.s.n.m 

Una de las características de la tribu Dani son las momias "ahumadas" que pueden tener centenares de años de antiguedad. También se puede ver hoy en día, y sobre todo en algunas de las mujeres mayores que tienen uno o más dedos de la mano descabezados y esto es debido a que se lo cortan cuando un familiar próximo muere. Y los sacos que las mujeres traen en las espaldas y que cuelgan de la cabeza, utilizados para todo tipo de carga, ya sea la comida, ropa, productos del campo,...y aunque estén vacíos los siguen llebando, que en parte es también una cuestión de estilo y de tradición.

Al fin y al cabo, una experiencia increíble, en mi diario escribí que fue una de las experiencias más espectaculares que nunca había vivido viajando y a estas alturas, cinco años después, también pienso que fue una experiencia inolvidable y que volvería a repetir sin el menor asomo de duda, incluso la haría más larga. Como siempre las fotos no hacen justicia a la realidad, pero aquí os muestro unas cuántas. Están escaneadas a baja resolución, es decir que si las "clicais" para ampliar puede que la calidad no sea demasiada buena. En ellas se pueden ver mujeres vendiendo en el mercado de Wamena, hombres, mujeres y niños de los diferentes poblados, parte de la celebración del mitin electoral (inlcuyendo la espalda de un policía -un tanto bacilón- y a la gente comiendo), y parte de las cabañas que forman uno de los pueblos. (estoy intentando poner nombres bajo las fotos pero debido a problemas técnicos, o sea que no consigo hacerlo, lo haré más adelante)